14 d’agost 2009

No és el país qui flaqueja

Ja és ben cert allò que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. A hores d’ara se’m fa difícil de trobar una explicació racional a la inútil persistència que demostra la dita “societat civil” catalana a tornar, una vegada i una altra, a sortir al carrer sense un veritable objectiu nacional.

Ara resulta que, diuen els d’Òmnium, hem de tornar a sortir a manifestar-nos si el Tribunal Constitucional espanyol ens acaba d’arranar l’estatutet. I el que és més al·lucinant: a proposta del Pasqual Maragall! Un Maragall que fa encara no 10 anys reclamava que TV3 emetés en castellà i blasmava el catalanisme per pidolaire. Un Maragall que va embrancar-se en la reforma de l’Estatut per pur tacticisme de desgast d’una CiU en manifesta decadència.

Si, amb la memòria fresca encara del sainet de la negociació de l’Estatut i de l’encara més recent acord de finançament, no hem estat capaços de veure, com a nació, que l’entesa amb Espanya és absolutament impossible, és que som tan mesells que ens mereixem el que ens passa. És evident que Espanya se’n fot de les nostres queixes: encara riuen ara de les manifestacions multitudinàries que som capaços de convocar. Això sí, amb lemes d’allò més ambigus -no fos cas- i votant l’endemà qui ens ha maltractat de mala manera. El perquè de la poca valentia de la nostra classe política i d’una part de la societat civil és un misteri on més val no gratar gaire.

Siguem conseqüents per una vegada. Acceptem el fracàs definitiu d’una relació que va començar a sang i foc, per dret de conquesta. Tinguem el coratge suficient, la mínima dignitat, de no tornar a fer el ridícul. Tenim una societat civil que viu de subvencions, atemorida, que no gosa trencar un plat. El país, però, reclama vaixella nova.

Un cop constatada la impossibilitat de l’acord, només ens queda el camí de la llibertat. Ara és evident el fracàs de l’Espanya de les autonomies, plural o federal. No cal insistir-hi més. L’error ja va ser acceptar que el nostre Estatut hagués de polir-se al Parlament espanyol, l’error ha estat acceptar que un tribunal espanyol pugui decidir el que hem votat en referèndum. L’error és acceptar ser súbdits d’una nació estrangera.

Potser sí que és hora de sortir al carrer, però per recordar de nou als nostres representants que ha arribat l’hora de fer via, que és el moment de reclamar-nos els mateixos drets que qualsevol nació sobirana. Haurem de tornar a sortir al carrer per exigir, no un eteri dret a decidir, sinó la nostra independència nacional. La nació catalana, com diu el nostre himne, tornarà a ser rica i plena tan bon punt siguem amos dels nostres propis designis. Cap nació no hauria d’acceptar resignadament el sotmetiment i l’espoli.

Recobrem l’orgull, la dignitat i el coratge. Acceptem l’herència heroïca de tants catalans que mai no van defallir en la lluita per una nació lliure. No podem girar més l’esquena al nostre destí.

Cal triar, definitivament, o la independència o la unió submissa.

2 comentaris:

Josep M Comajuncosas ha dit...

Si els sindicats i els molts honorables van a la Mani són els primers a qui caldria preguntar, allí mateix, si pensen fer quelcom l'endemà mateix o no.
I què pensen fer.
Perquè si som on som és gràcies a (per culpa de) ells. I els ho haurem de recordar allí mateix, en parcata i a viva veu.
El millor d'una Mani així és que tindrem els nostres botxins a la capcelera. Són ells els culpables, no Madrid. No és qui t'ataca, sinó qui no et defensa.

Joan Busquets ha dit...

I sempre la culpa dels altres. Recordo que a aquets representants sindicals i politics, son elegits per aquesta societat que tan pregonava allo del 3% i les mans netes.
La democracia es el proces que garanteix no esser governats millor del que ens mereixem.