“Els polítics catalans juguen a voler nedar i guardar la roba i adopten davant el problema de la llengua, actituds híbrides i contemporitzadores. Els caldria potser parar esment que, amb llur comportament, amb llur ambigüitat i mitges tintes davant la magnitud de la qüestió, no fan més que contribuir al procés de substratització i extinció a què es veu actualment sotmesa la llengua catalana.”
Aquest text, tan actual, va ser escrit fa trenta anys per un grup de filòlegs preocupats per la deriva que, al seu parer, esperimentava la recuparació de la llengua catalana un cop acabada, al menys en teoria, la dictadura feixista del general Franco. Va ser el que s’anomenà El Manifest d’Els Marges, ja que fou publicat en aquesta revista, i va encetar el cansirós i estèril debat entre pessimistes i optimistes amb què encara avui ens apedreguem.
Trenta anys després i la situació, lluny de millorar, va marcant els fatídics viaranys que en aqust opuscle i en textos posteriors els titllats de pessimistes havien anat desgranant. La llengua catalana viu en aquests moments una situació històrica de la qual difíclment se’n sortirà sense l’esforç comú de tots els catalans i de les seves institucions.
Malgrat l’aparença saludable que ens volen transmetre des de les instàncies del poder, convençuts que el desànim és la pitjor medecina, la llengua catalana té ja tots els símptomes d’acostar-se perillosament a un estat agònic del qual difícilment gaires llengües n’han sortit indemnes. Per primer cop els estudis oficials ens indiquen que són ja majoria els ciutadans de Catalunya que declaren que el català no és la seva llengua habitual de comunicació. Si a això hi afegim l’allau globalitzador de mitjans de comunicació –globalització que, sorprenentment, als Països Catalans es fa en espanyol–, la cada dia més mediocre qualitat de la llengua que s’usa tant en els mitjans escrits com en els audiovisuals i la desídia i resignació ignasiana amb què finalment ens ho prenem els catalans, ens trobarem, com clarament apunta la sociolingüista Carme Junyent, a les portes del procés de desaparició del català com a llengua d’ús normalitzada. És clar que entre la situació actual i el darrer parlant de català hi ha un llarg trajecte de precarització, de laminació d’usos, de subsidiarització de la llengua. Però hem de ser conscients que el procés ha engegat i, sobretot, que amb la llengua hi perdrem també una cultura mil·lenària i, en definitiva, el país.
Premonitòriament, el text d’Els Marges duia per títol “Una nació sense estat, un poble sense llengua”. Ja en aquell llunyà 1979 hi havia intel·lectuals catalans que veien clar que la construcció d’un estat per a la nació catalana era, i segueix sent, l’única fórmula que ens assegura la possibilitat de redreçament nacional, cultural i lingüístic del poble català.
A l’igual que en la transició, tanmateix, la nostra classe política no està a l’alçada del que la nació els exigeix. Han passat trenta anys i la situació ara és alarmant. No hi ha temps per més dubtes. Deixem la retòrica i anem per feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada