Les molles del mentrestant

Haig de reconèixer que tot el sainet del finançament em supera. Més enllà del profund cansament que provoquen aquest tipus de negociacions que tenen més de tacticisme partidista que de veritable intercanviu de propostes, el ball de xifres, les interpretacions antagòniques i les declaracions surrealistes amb què s’ha amagat el veritable debat econòmic i polític esgoten la resistència de qualsevol.

Una cosa sí, però, que m’ha sorprès i que em fa estar convençut de la precarietat del pacte aconseguit. Per un ciutadà no entès en economia i que desconeix el detall dels grans números que es belluguen en aquesta representació, la pista definitiva que la cosa no ha reeixit ha de ser la increïble campanya propagandística que des de tots els fronts abastables ha endegat el tripartit per vendre’ns la renúncia com el més gran èxit del catalanisme des de la renaixença. Es fa difícil d’entendre, més enllà de disciplines de partit o de defenses abrandades de cadira i sou, el reguitzell d’articles laudatoris amb que independentistes que fa dos dies blasmaven l’Estatut, ara s’esgargamellen a il·luminar-nos amb les bondats inconmensurables del nou finançament.

I és que, diguin el que diguin, ni aquests boi 4000 milions que ningú ha vist i que ens prometen pel 2012, no seran més que molles que de cap manera no poden resoldre el greu problema estructural del nostre finançament. I això ja ho sabíem des del moment en què vam acceptar de negociar a la LOFCA incomplint la bilateralitat que exigia l’Estatut.

Que el pacte és millor que l’anterior és d’una obvietat infantil. Només faltaria que després dels anys que hi portem discutint-lo no fos millor! Però és del tot inacceptable. Bàsicament perquè no resol ni de bon tros el finançament que Catalunya necessita, però sobretot perquè, a diferència dels anteriors, ens marca un model que no podrem superar. Si sent optimistes ens prometen 3.800 milions pel 2012, ¿com pensa el nostre govern resoldre l’espoli fiscal a què ens veiem sotmesos? Només enguany s’espera un dèficit pressupostari de prop de 5.000 milions. Els 2.000 milions que ens toquen no en cobreixen ni la meitad. Per aquest 2009 s’estima que el dèficit fiscal de Catalunya serà d’uns 21.000 milions d’euros. 21.000 milions dels nostres impostos que enviem a Madrid i no tornen. 21.000 milions només el 2009 i que van sumant-se als dels anys anteriors i als que, amb els números del nou finançament, hi haurem de sumar els dels propers anys. Què ens volen vendre, doncs? Ha quedat clar que preceptes sagrats a l’Estatut no han estat ni considerats: el principi d’ordinalitat, els criteris de valoració, la bilateralitat... Queda ben clar per a què ens volen els espanyols. Una pregunta esdevé inevitable: què coi hi fem encara a Espanya?

En Puigcercós, sempre ocurrent, ha declarat que és un finançament del “mentrestant”. El problema és que, pel que sembla, el seu mentrestant no és el mateix que el nostre. Mentre el seu és trair tot allò que els ha portat on són, el nostre només pot ser avançar cap a l’única solució que tenim com a poble: proclamar la independència.


© Imatge original: Cristina Losantos