Contrasistema

Un dels insults habituals que se’ls fa als companys de la CUP és etzibar-los que són uns antisistema. Adjectiu amb el qual hom pretén excloure’ls de la vida política ‘normal’, gairebé com si no tinguessin dret a participar en el debat polític ja que se suposa que prediquen la destrucció total del sistema capitalista aburgesat en què ens movem i on s’ha instal·lat còmodament la nostra classe política. No hi hauria doncs punt de confluència i, per tant, deixen de ser un perill per a les ments benpensants i, encara més, per a l’status quo establert.

Aquí podríem fer un petit incís. Fixeu-vos com darrerament, vaja des de la moció de censura, la gamma d’improperis ha experimentat un creixement exponencial, sobretot per part d’aquells qui no fa tant els amorosien el discurs. Són coses de la política quan s’entén com l’exercici del control social i, per tant, de l’«estàs amb mi o contra mi».

Tornant però a les bases ideològiques de l’esquerra independentista, com els agrada anomenar-se, hem d’acceptar que les coses no són tan senzilles com de vegades les pintem. És cert que la CUP, que engloba diferents moviments que s’apleguen sota uns denominadors comuns de lluita pel canvi social, ha tingut a voltes actituds poc constructives. Però això és més causa del fet de ser presoners, a voltes, d’una ideologització excessiva, que no pas a la voluntat explícita de rebentar els processos de participació política en què estan immersos. Aquest mateix pes estricte de la ideologia en la seva actitud vital i política, és precisament el seu actiu principal i el que, en un moment de gran confusió i descrèdit de la classe política, els ha valgut la confiança de bona part de la ciutadania que ha vist en la seva activitat política de proximitat un valor a recuperar en tots els nivells de la vida política.

Més que antisistema, doncs, jo els definiria com a contrasistema en el benentès que la seva pretensió no és la destrucció del sistema sinó la seva transformació.

Això no significa pas que, sota el meu parer, l’encertin sempre amb aquesta actitud de mantenir-se “au-dessus de la mêlée”. La credibilitat política, sovint, es guanya també prenent riscos i arrapant-se a un pragmatisme que, de vegades, ens fa avançar. No ens podem parapetar rere el bonisme moral mentre deixem d’actuar. Qui està a la política no pot témer l’assumpció del risc d’equivocar-se, de no avançar prou.

Per posar dos exemples recents: es fa difícil d’entendre que després de donar suport a la moció de censura no es propiciï l’aprovació d’uns pressupostos que, enguany, tothom ha assumit que no poden ser participatius. També necessitaríem arguments, més enllà de la negativa sistemàtica, que ens fessin entendre quin mal hi ha a assumir una regidoria. Si s’ha decidit deixar els motors al ralentí, bé que hi deu haver causes de pes.

Podríem argumentar el mateix en la decisió de les CUP, propiciada des del Penedès, a no participar a les eleccions al Parlament. “No és el moment” no és un argument suficient pels qui volem veure la política nacional sacsejada.