03 de juliol 2009

Canvi de model

Després de 30 anys de parademocràcia, al nostre país comencen a besllumar-se canvis importants en la definició del model polític que, des de la societat, es prova d’impulsar. Aquests canvis van en dues direccions perfectament definides: d’una banda en la inajornable reconversió del model de democràcia en un sistema molt més participatiu, transparent i obert que permeti als ciutadans sentir-se partícips, novament, dels processos polítics. D’altra banda, hi ha cada vegada una pressió més clara d’una part important de la societat que demana un canvi de realitat nacional; la independència és ja vista en aquests moments, per una amplíssima majoria –tot i que encara potser no ho sembli electoralment–, com l’única solució a partir de la qual podrem començar a plantejar-nos els problemes de la nostra societat amb la capacitat real per afrontar-los amb garanties d’èxit.

És evident doncs que, de nou, la ciutadania ha avançat molt més que la classe política que diu representar-la. Acostumats al càlid bon viure de l’administració, els nostres polítics han deixat esllanguir anhels i projectes. Comencen a ser una nosa més que una solució. I cal posar-hi remei per evitar temptacions messiàniques que aprofiten el desconcert ciutadà per vendre fums redemptors.

La política és necessària; la democràcia representativa essencial. Cal, però, refer els ponts de confiança entre uns i altres i si els representants no ens representen, busquem-ne de nous.

Un exemple clar de la disfunció que viu el nostre país la vam viure dissabte passat a les portes del Parlament. Que milers de catalans ens hi haguéssim d’apropar amb ànim d’exigir als nostres polítics un “acte de sobirania” no deixa de ser un símptoma de la llunyania creixent en què s’han instal·lat els partits a casa nostra. Però el fet realment sorprenent i alhora demolidor és que només hi havia 10 diputats per escoltar les nostres demandes. Dels vint-i-un diputats d’ERC, un partit que es defineix com a sobiranista, només vuit eren presents a l’acte mentre una trista parella de CiU, que sempre treu el cap a veure si en pesca alguna, feien el paripé però negant-se a signar el compromís d’avançar cap a la independència.

Són els mateixos partits que feia pocs dies havien desestimat per unanimitat tramitar la Inicitiva Legislativa Popular (ILP) que demanava la realització d’un referèndum d’autodeterminació al·legant, no us ho perdeu, que un tal referèndum és il·legal. Volien dir a la legislació espanyola, és clar. Un cop més van demostrar la seva submissió en lloc d’arrenglerar-se amb el poble al qui diuen representar. Es fa evident que alguna cosa falla quan la voluntat explícita de centenars de milers de ciutadans es veu constantment escarnida amb els arguments de l’ocupant. La llibertat mai no és senzilla i menys en les consciències d’una classe política amansida que veu amb temor la pèrdua dels seus privilegis.

Ha arribat l’hora de nous models, de renovades il·lusions. Se’ns ha girat feina si volem sortir de l’atzucac. Haurà de ser de nou el carrer qui prengui les regnes, qui marqui l’agenda.

1 comentari:

peppo ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.