12 de juny 2009

La trencadissa

Ja hem passat les eleccions al Parlament Europeu. Com sempre, tots han guanyat. Aquest cop, oh novetat, tots estan amoïnadíssims per l’alta abstenció i per la victòria espaterrant de la dreta. No pretenia avui fer una anàlisi del fenomen de la dreta europea, però cal apuntar que no es podia esperar gaire més després de veure quina mena de campanyes s’entesten a protagonitzar els socialistes. No es pot anar pel món amb l’únic argument del papu de la dreta; sobretot quan la gent veu la Merkel i la troba d’allò més normal.

Sí que volia fer especial esment de l’alta abstenció, sobretot a casa nostra, que ha assolit nivells de rècord històric. Ara diran que han entès el missatge, que en prenen nota, però és que ja ho han dit tantes vegades que costa d’empassar. És cert que les eleccions europees no han causat mai una gran efervescència popular, que hi ha una gran part d’abstenció estructural del propi fracàs d’una construcció europea amb peus de fang. Però també és cert que hi ha una gran part de ciutadans que aprofiten unes eleccions que tenen més de farsa que de democràcia, per expressar, una vegada més, el seu profund malestar amb la baixa qualitat democràtica de les nostres institucions i, el que és més preocupant, de les nostres formacions polítiques. Ja no es tracta de llistes obertes, de sistemes electorals o de limitacions de mandats: és l’essència mateixa de la democràcia qui és veu traïda constantment per unes maquinàries amb l’únic objectiu d’ocupar el poder.

A Catalunya encara és més greu –d’aquí el diferencial amb Europa– perquè nosaltres encara hem de construir les nostres, d’estructures de poder. Malament si ens acomodem plàcidament en plena lluita quan tot just comencem a esbossar el futur estat català. Un cop més el poble ha forçat la trencadissa amb els seus partits. Una classe política autista que s’escarrassa més en controlar els “outsiders” que qüestionen l’status quo que no pas en avançar en la construcció nacional.

Quantes eleccions més haurem de llençar per la borda abans no s’adonin de la responsabilitat històrica que tenim a les mans? A Escòcia un SNP que té plantejat un referèndum d’autodeterminació pel 2010 ha guanyat àmpliament per primer cop. Encara no ho heu entès?

Cap comentari: