Sembla que la passió ciutadana per aquestes eleccions al Parlament Europeu, és inversament proporcional a l’interès dels grans partits a fer-nos anar a votar. Tot en un intent, escassament dissimulat, de començar a marcar el territori de cara al cicle electoral que –sant tornem-hi– s’apropa per al 2010. És evident doncs, que l’endemà de les eleccions, com gairebé sempre, tots hauran guanyat i tots tindran motius d’eufòria: uns manaran, uns altres també, d’altres no hauran desaparegut i així un llarg enfilall de “motius” d’alegria a les formacions que, als votants, ens deixen, en el millor dels casos, ben indiferents.
La preocupació principal, el debat real entre la ciutadania, no és “a qui” sinó si cal anar a votar en unes eleccions que, sembla que no interessen ningú, que ningú no es creu.
És ben cert que la desafecció, la profunda desil·lusió, que les formacions polítiques hegemòniques han aconseguit instal·lar en pocs anys entre la nostra ciutadania, no és comparable a gaire llocs d’aquesta Europa “unida”, però també ho és que el projecte d’Europa està absolutament encallat, tocat de mort, un cop arribats al punt en què els Estats haurien de començar a lliurar el seu poder. Aquests estats tan decimonònics, retrògrads i poc moderns en què, els qui en tenen, ens volen fer creure. De tan obsolets com són que ningú dels qui en tenen se’n vol desprendre.
Europa és un club de ricatxons que simula una democràcia inexistent. Ens demanen que votem un Parlament que no acaba de legislar, on només hi ha directives que després ja hem vist quin nivell de compliment tenen. Qui realment mana, el Consell i la presidència, se’ls reparteixen i decideixen els governs dels Estats, els ciutadans no hi tenim res a dir. Potser sí que el 70% de les lleis ens vénen inspirades d’Europa, però ens les fan a Madrid, com a bona colònia que encara som. A Europa, per molt que ho dissimulem, els catalans no som ningú. Diuen que hi tindrem 7 diputats. No em feu riure! La Maria Badia del bracet amb la Maleni és un diputat català? L’Alejo? Si amb 11 milions de parlants no hem aconseguit encara que la nostra llengua sigui oficial a la Unió, què podem esperar de la capacitat per influir en el corredor ferroviari, en el respecte a la nostra fruita seca, a les nostres vinyes i tants d’altres problemes catalans que hi arriben després de passar pel sedàs espanyol.
No senyors, a Europa només t’hi volen si ets estat. Aquesta cosa regional és molt simpàtica i folclòrica però a l’hora de les decisions, qui seu a taula són els governs. Per això hem de votar en una circumscripció única espanyola on hem de cercar companys de viatge sorprenents per tenir una mínima possibilitat. Per això la campanya se la reparteixen PSC-PSOE i PP.
I segurament, malgrat tot, caldrà ser-hi. Dos o tres entre set-cents. Potser per evitar que el desastre sigui insalvable i ens esborrin definitivament. Potser per posar les bases i les aliances necessàries per quan proclamem el nostre, d’estat.
Si anem a Europa, que sigui amb voluntat d’estat. Amb la mateixa voluntat amb què l’hem de construir aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada