De Carretero a Ausàs

Reconec que és senzill defensar postures de radicalitat democràtica quan s’ha sortit del govern i s’ha deixat la política oficial fent bandera de la dignitat i la honestedat. En Carretero té, doncs, molt de guanyat perquè no hi ha res més creïble –a diferència de l’actuació de la majoria de polítics– que predicar amb l’exemple.

S’ha parat massa esment, potser, a la proposta independentista que ha fet des de Reagrupament quan la proposta revolucionària, regeneradora i esperançadora alhora, és precisament el compromís inequívoc d’aprofundiment democràtic, de transparència, de vocació de servei i de posar totes les eines democràtiques disponibles a mans del ciutadà. Tot això no és possible sense un control profund de les estructures de poder i de la dimensió, massa humana de vegades, de la funció pública. Els ciutadans tenim tot el dret del món a saber els sous reals dels nostres representants i, sobretot, dels seus subalterns; quines dietes, quins privilegis. Tenim dret a controlar en què i com es gasten els recursos de tots. I tenim dret, encara que avui ens sembli d’una innocència naïf, a esperar dels treballadors públics una actitud de servei, honesta i franca, que ens retorni la confiança en el futur de la nostra societat. D’aquest futur i de la solidesa moral amb què siguem capaços de bastir-lo en depèn també el futur d’uns Països Catalans lliures. La llibertat només pot construir-se des del convenciment ètic, la confiança i la justícia.

No és casual que precisament ara, finalment, aparegui el projecte de llei de “consultes populars per via de referèndum”. El substitut d’en Carretero a Governació, el conseller Ausàs, exemplifica en aquest projecte la trajectòria d’Esquerra al govern.

Deixem per un altre dia la futura llei electoral que probablement mai no veurem: és impossible quadrar el cercle, que tots hi guanyin. Deixem també la llosa de les set Vegueries que són i no són. Deixem la proposta de blocs electorals també a les privades com a resposta a la queixa de tots els periodistes.

Centrem-nos en la proposta de llei de referèndums. Fa uns mesos, quan va anunciar-se la seva tramitació, vaig fer unes Molles esperançades convençut que seria una eina d’aprofundiment democràtic. Ja aleshores un amable lector m’alertava de la fal·làcia de la llei i, un cop posada negre sobre blanc, haig de donar-li tota la raó. No hi ha res més descoratjador que la renúncia vestida de triomf. Perquè, amics, aquesta llei és una burla a la intel·ligència dels qui hem reclamat amb insistència que es reformuli el paper dels ciutadans en una democràcia tocada de mort. ¿És una eina democràtica quan es demana la signatura del 3% de la població per presentar una petició de referèndum? És democràtic que, un cop aconseguides, el Parlament pugui no aprovar-ne la celebració? És nacionalment sobirà que sigui l’Estat Espanyol qui l’hagi d’autoritzar? Deu ser una broma que, finalment, si és que s’acaba celebrant el referèndum, sigui només consultiu i que, per tant, el govern pugui passar-se la decisió ciutadana per l’arc del triomf. Hauríem d’ensenyar democràcia a les escoles.