L’atzar ha volgut que en una mateixa setmana hàgim assistit al desenllaç de dues de les històries més apassionants que la política del nostre país ens ha donat en els darrers temps. Una segurament s’escriurà en minúscula, però el mèrit de fer història, encara que local, és el premi a la constància, la fe en els propis principis i la confiança en la feina dura. Parlo del Pere Regull, que ha esdevingut el nou alcalde de Vilafranca després d’una convulsa moció de censura; i parlo de la seva fe en què un dia Vilafranca podria encarar un futur diferent, de la seva passió per fer-ho possible. No sé si se’n sortirà, però ningú no li pot negar que s’ha guanyat a pols el dret a intentar-ho. Un dret que sembla que el PSC li pensa negar des del primer dia. Un PSC que fa por, de tanta ràbia acumulada que exhibeix amb insults i amenaces a tot arreu on els donen canxa. On és la col•laboració que tant reclamaven? Es veu que allò de l’oposició constructiva només compta pels altres.
El temps dirà, però dubto que la majoria de socialistes vilafranquins donin suport a una estratègia infantil basada en la rancúnia i en el convenciment indiscutible que el poder els pertany. La mateixa doctrina que els fa creure’s dipositaris del progrés i les polítiques d’esquerres. Tots hem vist que hi ha altres forces a la vila que, sense dir-s’ho, proposen accions d’esquerra. D’altres, que s’ho diuen, les duen per insígnia sense tanta fatxenderia.
Potser ha arribat l’hora del progrés de veritat. Al menys, que no hàgim de tornar a veure 100 raons per una moció de censura com les publicades al darrer “Arrel”. Quin plaer constatar que encara hi ha frescor a la política per fer publicacions amb gràcia, encara que alguns en diguin “pasquins”. Cal felicitar la CUP, i especialment el Martí i l’Agnès per un disseny que ho diu tot en quatre imatges. Aquesta és la Vilafranca, transgressora i agosarada, que esperem veure.
L’altra història, la que s’escriurà amb majúscula, és la renúncia d’en Carod a persistir en l’error. En els darrers anys hem presenciat com el líder que hagués pogut ser, s’anava apagant i com mentida rere mentida, engany rere engany, anava descabdellant el lent declivi personal i, alhora, d’una formació que ha acabat traint la confiança de tot un poble. No he estat mai partidari de la creació de noves formacions que només poden disgregar el vot independentista, però si Esquerra no canvia com un mitjó ( i amb la direcció actual això és poc probable) haurem d’acceptar que en Carretero potser no acaba de trobar el remei, però ha encertat el diagnòstic. Esperem que ERC, de ser l’esperança, no acabi sent una nosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada