Dissabte passat ens aplegàrem a Mollerussa un grapat de catalans compromesos amb la lluita del nostre país en una excel·lent “1a Jornada per la Independència”. Fou una trobada encoratjadora, donat els temps que corren, on coincidiren en una mateixa taula diferents sensibilitats de l’independentisme nostrat. Evidentment, ningú no descobrí la sopa d’all. Però sí que hi hagué per primera vegada elements que demostraren que alguna cosa estructural es comença a bellugar. L’atzucac estatutari, el desgavell financer i la constatació que l’espoli és ja insostenible, han fet moure peça a col·lectius que fins ara es mantenien en una còmoda ambigüitat.
Enmig, doncs, de la litúrgia habitual d’aquesta mena d’actes, destacaren alguns elements nous que provaré d’apuntar-vos.
D’entrada, i em sap greu, verificar que l’aposta d’ERC pel tripartit i la seva indefinició, més o menys dissimulada, no fou accidental. En Joan Puig –que no és un qualsevol– va demostrar la desconnexió i l’autisme en què s’ha instal·lat la formació republicana i la necessitat de rellevar la direcció actual si és que volem que Esquerra torni a ser el motor institucional cap a la independència.
D’altra banda, constatant el procés de maduresa política que experimenta la CUP, el seu representant va deixar anar que davant la imminència d’un procés secessionista potser caldrà repensar l’innegociable binomi independència/socialisme. En un acte de pragmatisme nacional que els honora, acceptarien començar per la independència del Principat. Darrera ja vindrà la lluita pel socialisme i els Països Catalans, però sempre serà més senzill fer-ho des d’una Catalunya lliure.
Un altre element que demostra la seriositat del camí engegat fou la presència del Cercle Català de Negocis i la seva aposta contundent i inequívoca per l’Estat propi com a única via de supervivència nacional, econòmica i cultural. La independència ha de començar a ser un problema de tots, empresaris inclosos.
Finalment la sensació que comença a quallar el que alguns fa temps que diem: ens cal una estratègia, única i consensuada, que ens marqui els passos a seguir. No cal la unitat, però sí la unitat d’acció. Hem de deixar d’una vegada de jugar amb les paraules i començar a planificar el camí. Però no ho pot fer qualsevol, ni ho pot fer ningú tot sol, ni quan li sembli, ni sense comptar amb tots, ni volent fer drecera. Ens cal mètode. I la il·lusió o el voluntarisme no en són. Guanyem la independència amb seny que ja ho celebrarem amb rauxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada