17 d’abril 2009

Espanya: la metàfora i la mentida

De la mateixa manera que l’Aznar va aconseguir un augment important de l’independentisme a casa nostra, en Zapatero va pel camí de superar-lo amb escreix. En part per mèrits propis i en part, també és cert, per la congènita bona fe del poble català que s’agafa a un ferro roent abans d’alçar-se per defensar els seus drets.
Però no menystinguem els esforços de ZP per aconseguir aparèixer al Guiness com el president espanyol que més vegades ha mentit, incontestablement i pública, i encara és hora que ningú no li’n demani explicacions. La darrera empenta al sobiranisme –i, certament, hauria de ser la darrera– ha estat la crisi de govern que ha perpetrat i que ha desembocat en un nou executiu. Un executiu que esberla pel mig qualsevol intent de seguir dissimulant la deriva espanyolista que el PSOE, amb 25 diputats del PSC, ha emprès en els darrers mesos.
Quan aquí encara estem perdent el temps en una negociació d’un nou model de finançament que sabem perduda, o esperant beneitament que un tribunal espanyol, per més constitucional que sigui, ens digui què podem i què no podem fer malgrat haver-ho aprovat en referèndum. Mentre aquí el PSC fa veure que es manté ferm per no descol·locar els seus socis de govern, especialment una ERC que ja no sap quina cara posar-hi, els espanyols van fent via cap a un nou model d’Estat que pretenen tancar, aquest sí, ens agradi o no a les perifèries.
La indecència viscuda al País Basc , no pas per l’alternança, sinó per la impúdica i indissimulada intenció exclusiva de treure del poder els nacionalistes, no té comparació a l’Europa civilitzada. Que per renacionalitzar Euskal Herria hagi calgut il·legalitzar el 15% del cens electoral no sembla que els hagi tret la son als no-nacionalistes de l’Espanya única. Aquí, enlluernats de tant mirar-nos el melic i trobar-lo tan rodó, no hem vist el calbot que s’apropava. Però no passa res, els nostres polítics ho entomen tot. Que com a resposta a la tensió institucional entre els governs català i espanyol, en ZP hagi gosat fer ministra de cultura una boi-signant del “Manifiesto por la lengua comuna” ja ens indica el nivell de respecte que pensa tenir per les reivindicacions que li arribin amb l’AVE. Si hi afegim que qui ha de desblocar la negociació del finançament és un baró que només entén la bilateralitat quan és amb Andalusia i que ja ha manifestat repetidament que mai Catalunya tindrà un finançament diferent al seu, ja és per llençar la gorra al foc.
Algú encara dubta que ens prenen el pèl? I si comencem a oblidar-nos d’Espanya? I si, d’un cop, ens decidim?

Cap comentari: