16 de gener 2009

Un gran salt

Sempre he pensat que les nacions necessiten lideratges forts, engrescadors, per avançar de forma substancial. Més encara en una nació com la nostra. Encara estic convençut que només la força captivadora d’un líder generós i amb visió serà capaç de somoure la displicència d’aquest poble i encomanar la rauxa necessària que ens farà trencar les cadenes. A la seva manera en Pujol ho fou fins que el país s’adonà que avançàvem en cercle. En Carod ho podia haver estat fins que, com una ombra d’ell mateix, dissolia el seu verb afilat en un munt de silencis còmplices; fins que lliurava Esquerra al PSC més espanyolista que hem patit mai. Un mal que aquest país tardarà generacions a pair, si ho paeix, però que Esquerra pagarà tard o d’hora.

Tanmateix, potser vaig errat. M’he equivocat molts cops abans. Potser la manca de líders, l’escassa alçada política i intel·lectual dels nostres representants, la inanició de l’entramat social i cultural, la mort accelerada de la nostra llengua... potser tot això no és l’inici d’un nou període de decadència (el darrer?) per a la nostra nació. Tal volta no he sabut llegir els signes dels nous temps que marquen la fi de la política tradicional basada en estructures pesants i jerarquitzades que han acabat fossilitzant-se en l’amiguisme i la poltrona. Potser és hora de noves maneres, més horitzontals, més properes, més honestes.    

El cap de setmana passat la CUP decidia, en Assemblea Nacional, si feia el pas a la política nacional. Allò que molts, de manera simplista, han reduït al debat de si presentaven o no candidatura al Parlament −que és el que, de fet, els amoïna− és, al meu entendre, un fet que pot sacsejar radicalment la política catalana dels propers anys.  Sabeu que sovint m’he discutit amb la CUP i que, encara avui, no he entès algunes de les seves decisions. Però també he escrit més d’un cop l’alenada d’aire fresc, de dignitat en els ideals, de treball seriós i de radicalitat democràtica i política que representen les seves postures ideològiques que no lliuren fàcilment.

Si finalment les CUP fan el salt, el gran salt, la vida política del nostre país, l’oasi català que ara aparenta desassossec, haurà de començar a parlar d’allò que importa. Les gesticulacions estudiades, les baralles de teatrí que ara interpreta la nostra classe política esdevindran encara més patètiques.

Hauran de reflexionar tots plegats, especialment Esquerra, perquè la força de la dignitat i la coherència han acabat sent l’única esperança.