23 de gener 2009

Tremosa

Haig de confessar que mai no m’he pres del tot seriosament l’invent aquest de la Casa Gran del Catalanisme. Aquesta mena de conversions sobtades, i a destemps, no són la millor carta de presentació per a una formació política que mai no s’ha destacat ni per la seva gosadia ni per la transparència que aquest procés exigiria. Ja sabem que l’oposició afavoreix la incontinència ideològica i en Mas, més hàbil del que aparenta, ha vist clarament que només pot esgarrapar els diputats que li manquen de la deriva d’Esquerra. El profund malestar, la ferida oberta, que ERC ha causat al país serà difícil de cicatritzar i farà que –deuen pensar a CiU– molt de sobiranista s’arreceri sota una faldilla prou ample com la Casa Gran després de tastar la darrera gran esperança. Ho he repetit moltes vegades, però és que encara me’n faig creus de l’immens capital humà, de la feina d’anys i anys, de l’enorme il·lusió de tot un poble que ERC ha llençat per la borda miserablement en poc temps. És indignant de veure com qui va aprofitar-se de la feina callada i fosca de tot l’independentisme ara l’aboqui a una crisi d’identitat, d’esperança, que pot trigar generacions a recuperar. 
Com a ciutadans ens han fet perdre la innocència. És, per tant, natural que receli de plantejaments difusos que juguen, en l’ambigüitat, a l’equívoc. 
Tanmateix, haig de reconèixer que m’ha sorprès la tria d’en Ramon Tremosa com a cap de cartell convergent a les europees. Ha estat una decisió valenta, hàbil i encertada que em fa ser moderadament esperançat en l’evolució immediata del projecte de país que el “sobiranisme en la intimitat” pot aportar.
En Ramon Tremosa és un home honest i amb la dignitat de defensar amb vehemència allò que creu. No va tenir manies en deixar CDC quan un pujolisme agònic pactava amb el PP, però tampoc no n’ha tingut en defensar el No a l’estatut. Va posar les bases teòriques del que ara ja tothom anomena “espoli fiscal” quan ningú gosava malparlar del robatori a què ens sotmet anualment Espanya. Ha posat sobre la taula el dèficit en infraestructures estratègiques que sofreix aquest país i la seva campanya en solitari per fer del Prat un hub internacional ha acabat arrossegant una bona part del debat polític d’aquest país en els darrers anys. 
Tindrem, doncs, un sobiranista convençut capaç de colgar-te d’arguments. Un intel·lectual brillant que vol treballar pel país, recobrant una tradició del catalanisme que crèiem extingida a mans de la política funcionarial. Uns bons fonaments per aquesta Casa.

Cap comentari: