Participació, el debat pendent (I)

La participació, en el missatge polític actual, ha esdevingut una mena de mantra concurrent, un recurs políticament correcte al qual la majoria de formacions polítiques apel·len sense anar gaire més lluny en la seva definició quan són a l’oposició i, el que és més greu, sense tampoc desenvolupar-la quan són al govern.
Tanmateix, en un món cada dia més obertament globalitzat, en una societat senyorejada per la immediatesa de les noves tecnologies, sembla inevitable pensar que la participació ha de ser la columna vertebral que sustenti una nova manera de fer la política del segle XXI. Ara, què vol dir participació? Tothom entén el mateix quan en parlen els polítics? És la mateixa la participació que defensa la CUP que la que proposa el PSC?
Estic convençut que si la participació ha de ser un dels elements claus de les definicions polítiques d’aquest segle, el desconcert i la incertesa en són uns d’altres amb què l’hem encetat. I és que, tot i tenir clar que els models heretats ja no funcionen, que la rigidesa del partits grinyola i que la democràcia que maneguem és d’una baixa intensitat que fa feredat, també és prou clar que no tenim uns nous models clars potser perquè els encarem amb els prejudicis del segle passat. Aquests prejudicis, que van de l’immobilisme a la revolució, no poden ser el material ideològic sobre el que es basteixin els nous ideals democràtics. Ni tampoc una santificació roussoniana de la participació dels ciutadans. Cal reconèixer que l’esclerosi del sistema polític que vivim, no és exclusivament culpa del propi sistema, sinó de l’ús abusiu, de la maquinària de poder en què s’han convertit els partits, de la manca de transparència, de la difusa divisió de poders i, sobretot, de la desídia i la poca cultura política dels ciutadans. Som tots plegats que amb la nul·la exigència democràtica i un hooliganisme de partit que en desactiva el control, hem contribuït en gran mesura a què el nepotisme, la prebenda i la fidelitat mafiosa hagin esdevingut els mecanismes de funcionament i d’ascens dins de les estructures de poder dels partits i de l’administració. És paradigmàtica la sensació generalitzada de submissió ciutadana als poders juntament amb la prepotència més o menys impertinent de qui ostenta un càrrec. Perquè els càrrecs, aquí, s’ostenten, no s’exerceixen. En tenim un exemple diari al nostre equip de govern amb el menyspreu desmenjat amb què, tot i estar en minoria, tracten l’oposició.

Cal, doncs, que repensem la participació des del realisme crític amb aportacions de totes bandes. La setmana vinent provaré d’aportar algunes idees a aquest debat pendent.

La moció fantasma

No acabo d’entendre ni el món de la política ni el del periodisme local. Sembla que després de grans gesticulacions de tots plegats, després que tot Vilafranca vagi plena de si hi haurà o no hi haurà moció de censura, després que se’ns anunciï més o menys obertament que hi ha negociacions, després de publicar uns i altres documents més o menys encertats, després d’acusacions de tota mena i de posar-se el dit a l’ull... Després de tot això, res de res. Aquí sembla que no passi res. Els partits, tan transparents ells, ni piulen ni donen senyals de vida. La premsa no es fa ressò de l’angoixa ciutadana i espera, pacient, que les notícies arribin soles com hem esperat les pluges tardorals. El vilafranquí compromès, aquest sí que perplex, no sap si el proper alcalde de Vilafranca serà en Regull, la Batet, en Romero o el sum-sum corda.
Al meu entendre, hem de començar a pensar en termes d’eficiència i deixar l’espectacle pel Calima. Els partits que ens representen tenen la responsabilitat de la transparència que sovint proclamen. Si les negociacions –si hi són– no són un canvi de cromos, ni l’acord impossible, quin sentit té mantenir aquest secretisme? Ja sé que sovint aquesta mena de converses són delicades i que allò del “nostre mal no vol soroll” de vegades resulta beneficiós, però seria bo per la credibilitat de tots plegats que ens expliquessin fins a quin punt hi pot haver coincidència, on rauen les divergències. Som una ciutat petita on gairebé tothom es coneix. No podem reproduir els mals de la política a gran escala. Aquí podem, hem, d’humanitzar el treball municipal tot començant a posar les bases d’aquest nou model que molts hem demanat, més transparent, més participatiu, més de servir en lloc de servir-se’n.
CiU i CUP ens haurien de dir, més enllà d’anècdotes que no fan la cosa, què en pensen dels documents respectius. Sense tacticismes de partit, amb honestedat. ERC hauria de donar senyals de vida. Fins ara, més enllà de la valentia de demanar un canvi, Esquerra no ha demostrat que la possible moció els afecti, i bé qui hi ha de ser!
Hem de tenir tots clar que un canvi de veritat, el canvi que la vila necessita per començar a construir el futur amb esperança, no pot ser només un recanvi de persones i sigles. De poc servirà canviar el Marcel pel Regull si això no va acompanyat d’un canvi profund de model i de les estructures de poder que ha anat bastint el PSC. I aquest canvi no el poden fer la CUP o ERC per manca de legitimitat, ni una CiU que sembla desorientada. El canvi l’hem de fer tots plegats, cercant allò que ens uneix en el desig irrenunciable d’encarrilar Vilafranca, el territori i la nació vers una política més propera a les persones, on el ciutadà se’n senti partícip, escoltat i respectat.

Tan difícil és això?

Politicidi

Se’m fa difícil d’acceptar que a aquestes alçades de la història hi hagi gent que s’entesti a defensar situacions de colonialisme. Malgrat tot, sembla que hi ha qui només vol veure la part que li interessa mentre obvia la que el desmenteix. Dic tot això arran de la certa polèmica que ha causat el meu “Ja no ens alimenten molles” de fa unes setmanes on provava de fer un petit recordatori de la situació d’abandó internacional en què viu el poble palestí. En Marc Guerrero m’acusa de fer anàlisis poc rigoroses –amb algun insult afegit que, francament, no reforcen els seus arguments– i pretén donar-nos als qui defensem la causa palestina una lliçó d’història.
Les “Molles” no han pretès mai ser una anàlisi històrica detallada ni d’aquest conflicte ni de cap altre. Estava convençut que la situació a Palestina era prou coneguda per necessitar recordances històriques. Però veig que encara cal repassar la història per entendre el conflicte.
He encapçalat aquesta rèplica amb el títol d’un excel·lent llibre, “Politicide”, de Baruch Kimmerling, jueu i professor de sociologia a les universitats de Toronto i Jerusalem. Segons Kimmerling l’actuació d’Israel a Palestina “té com a últim objectiu la dissolució de l’existència dels palestins com a entitat social, política i econòmica legítima.” És el que ell anomena un politicidi.
I és que el que més em sorprèn d’aquest neo-sionisme acrític és la capacitat de mostrar-nos la història de Palestina com si hagués començat el 1947, com si abans fos un desert erm que esperava l’ocupació jueva. Hem de recordar, encara, que a Palestina hi vivien majoritàriament àrabs, ja en temps de les croades?
El mite messiànic del retorn a Sió era només això: un mite. El sionisme, tal com l’entenem ara, va néixer, per interessos econòmics, a mitjans del XIX i s’intensificà a principis del XX un cop desaparegut l’imperi otomà. Palestina, poblada durant segles per àrabs, va sofrir una organitzada immigració en massa. Una tècnica que hem vist a casa nostra, al Tibet, etc... i que al XVIII i XIX ja s’havia practicat a Austràlia i Nova Zelanda. Una dada ho deixa ben clar: a finals del XIX els jueus a Palestina no arribaven al 8%, el 1950 eren gairebé el 88%. Els interessos colonials britànics primer i la mala consciència occidental després de l’holocaust nazi van propiciar que una ONU dèbil i acabada de crear permetés la creació d’un estat jueu que ocupava les terres als seus legítims habitants. Sense aquests ”petits” detalls històrics, sense la tolerància amb l’ocupació jueva de Palestina, sense la connivència amb els assentaments actuals i amb l’incompliment sistemàtic de les resolucions de l’ONU, no podem entendre la lluita i la resistència de qui s’ha vist expulsat de la seva terra.

Sisplau, siguem seriosos. Es pot estar al bàndol de l’agressor, es pot defensar Sèrbia a Bòsnia, Rússia a Txetxènia o la Xina al Tibet, però no es pot justificar manipulant la història.

Potser hi falta il·lusió

Potser és que de tant parlar-ne, de tant d’esperar-lo, l’havíem magnificat en excés, però el cert és que, un cop vist amb calma, el document presentat per CiU m’ha deixat una sensació agredolça. Certament un “Programa de Govern” ha de ser un seguit de mesures, però jo hi he trobat a faltar un projecte de futur clar, una idea de quina Vilafranca volem construir entre tots. El document, extens, s’acosta massa a una llista de tot allò que hom pot fer –i que potser signaria qualsevol de les formacions del consistori–, però sense una fil conductor gaire clar.
Potser és que n’esperava més. El cansament evident i preocupant del model socialista no es concreta en la manca d’acció de govern –que també– sinó en la manca d’il·lusió, en la manca de projecte, en la sensació que no hi ha cap idea del futur que hom vol llegar als nostres fills. Encapçalar una moció de censura a l’ajuntament vilafranquí, al meu entendre, ha de demostrar precisament que hi ha un projecte il·lusionant i il·lusionat, un equip capaç, guanyador, amb el convenciment i la gosadia de proposar, no mesures, sinó un nou model, un nou paradigma de la relació del govern municipal amb els ciutadans. Noves formes, en el fons. Transparència, col·laboració, diàleg i la força que dóna creure’s dipositari d’un projecte de futur. Tot això no ho sé veure. I que consti que la majoria de les 200 propostes em semblen prou encertades i que sóc del convenciment que duent-les a la pràctica Vilafranca reprendria el camí del progrés cap a una vila més humana.
Malgrat tot, m’hi falta política i m’hi sobra precipitació. Una pressa que n’ha descuidat la presentació i el redactat. La feina ben feta també comença aquí. Fixeu-vos en la precisió amb què l’Obama ha sabut usar tots els mitjans per demostrar que ell tenia un projecte seriós, treballat i consistent. I la gent l’hi ha fet confiança; a ell, al seu convenciment i a la seva força més que no a les seves difuses propostes. Fixeu-vos també en l’excel·lent presentació i en la seriositat i intensitat política del document de la CUP.
Ens cal confiança i que ens retornin la il·lusió d’un govern que és al nostre costat. El rocambolesc episodi de la disponibilitat del document o el trist descobriment dels paràgrafs no originals no generen precisament la confiança que a tots ens cal.
Malgrat tot, som en un punt de la nostra història col·lectiva que exigeix un treball generós entre aquelles forces polítiques que poden bastir, conjuntament, un projecte alternatiu, fresc i agosarat que remogui els fonaments d’una maquinària municipal calcificada. Cal treballar-hi des de la transparència i la lleialtat tot foragitant els enfrontaments estèrils. La història ens exigeix, ara, un compromís col·lectiu.

Siguem valents.

Sant Obama

Aquesta vegada l’estol de visionaris que predicaven la bona nova d’una victòria de l’Obama, l’han encertada de ple. Així doncs, Barack Obama serà el proper president dels Estats Units. Poques vegades a la història s’ha donat una coincidència tan unànime al voltant d’un home. Tot el món celebra la seva victòria com si es tractés de l’arribada d’un nou messies que ha de salvar el món. No només en festegen el triomf, sinó que han esdevingut un autèntic apostolat. Em comentava, sorpresa, una mestra, “aquí han convençut fins i tot els nens de 10 anys!”. És cert que qualsevol canvi hagués estat bo si el comparem amb el tanoca que ha maltractat el món aquests darrers anys. Ara, espanta tanta devoció acrítica, tan moment històric, tan de “yes, we can!”.
En Barack Obama és tan sols un demòcrata amb propostes que aquí defensaria CiU i encara els llençaríem els gossos. Té però aquella oratòria commovedora, aquell missatge èpic que només els grans líders són capaços de transmetre. No ha guanyat per les propostes, ha guanyat —tornem amb el Lakoff— el relat, el desig de canvi, l’esperança, el convenciment en uns Estats Units que s’arremanguen i es posen de nou a treballar per la seva unitat interior i pel seu lideratge exterior.
No vull pas menystenir el fet, certament històric, que un negre hagi arribat a la presidència d’un país fins fa poc clarament racista. Els espanyols, després de 300 anys d’ocupació, encara no permetrien un president català o basc, tan moderns i demòcrates que es volen.
El que sí que em neguiteja és aquesta tendència a l’enamorament per les formes, a la necessitat que mostra la societat occidental de líders bíblics que substitueixen les propostes per construccions evangèliques, que fan seguidors, apòstols. La nostra experiència històrica, però sobretot la recent, ens diu que aquesta mena de lideratge s’acostuma a desinflar quan l’enamorament dóna pas als fets. No cal recordar el bluf constant d’un Zapatero que, amb grans gesticulacions, no para de prometre el que no pensa complir. Tampoc no oblidem la immensa desil·lusió d’un Josep-Lluís Carod-Rovira que semblava cridat a dur-nos a la independència. Un Carod brillant, descarat, insubmís que ara arrossega la seva caricatura per Palau.
Tanmateix, tots aquests exemples, —i esperem que l’Obama no en sigui un més—, el que fan és demostrar la importància dels líders. En contra d’aquells qui pensen que una societat forta i decidida és suficient per fer avançar la història, estic convençut que ens calen líders amb un projecte clar i engrescador per fer-nos remoure de l’acomodament en què ens hem instal·lat. Quan veia les cares dels milers de persones que festejaven amb l’Obama el seu triomf em venien al cap els versos de l’Estellés: “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!”. Aquí, ens manquen els líders.