01 de febrer 2008

Un zero a l'esquerra

Ara resulta que tota la preocupació del catalanisme a les properes eleccions espanyoles és saber si serem necessaris o no. Tota la nostra força nacional, tota la nostra capacitat de fer-nos respectar, sembla que es basa en l’aritmètica parlamentària: en si podrem fer valer la nostra minsa representació per tal d’aturar el flagell assimilacionista que uns i altres practiquen amb entusiasme, que en això són ben iguals.
El trist paper que fa el catalanisme polític a la capital veïna ens hauria de fer reflexionar si és aquest el camí que ens ha de dur a l’emancipació nacional. Perquè, a Madrid, hi va el catalanisme submís: el sobiranisme, tots plegats, el deixen a casa, no fos cas. I amb un catalanisme de pa sucat amb oli, poca cosa podem esperar que ens faci avançar d’una manera substancial en els reptes que la nació té plantejats.
En Salvador Cot en feia una reflexió lúcida al seu darrer article a Criteri (www.e-criteri.cat). Ens venen com a gran triomf el fet de ser necessaris a Madrid; pidolen el vot per tal d’evitar una majoria àmplia i ens faran creure que ha estat una victòria del catalanisme si acaben necessitant els vots d’ERC o de CiU. Però, ¿no és aquesta la situació en què ens hem trobat aquests darrers quatre anys i que, en canvi, ens ha dut on som? On és la novetat? Això ha d’esperonar-nos a votar en unes eleccions que no són les nostres? Aquest és l’objectiu? Aquesta l’estratègia?
És evident que per Espanya som un zero a l’esquerra, una molèstia que els cal suportar amb paciència resignada. El que ja costa més d’entendre és per quina raó en entestem un cop i un altre a demostrar el nostre escàs tremp nacional, la feble convicció de nació que vol ser lliure, i seguim mostrant-nos soprenentment vassalls.
Les eleccions espanyoles, el fervor amb què les encarem, són una demostració clara que som una nació menor d’edat a la que li cal el permís de l’amo per gosar existir. Us ho deia la setmana passada: ens cal més autoestima. Si no ens veiem capaços d’abstenir-nos en massa, anem a Madrid a defensar el nostre dret a decidir, amb la independència a la mà i, mentre aquesta no arriba, a reclamar amb energia allò que és nostre. La justícia no es pacta, no es negocia.
Ells saben que el dia que vulguem, serem imparables.

Cap comentari: