15 de febrer 2008

Per fer què?

S’ha encetat darrerament, no ja un debat sobre quina és l’opció política a qui cal donar suport a les properes eleccions, sinó una discussió al voltant de la pròpia necessitat del vot. Jo mateix us anunciava la setmana passada la meva decisió, meditada, d’abstenir-m’hi. Fa temps que anunciem que l’hora d’Espanya s’ha acabat, que ara n’és la nostra, d’hora. L’hora de construir el país exclusivament des de la nostra pròpia consciència, sense dependències interessades. Ningú ja no ens pot fer creure que, per als interessos dels catalans, hi hagi gaire diferència entre el PSOE i el PP. Històricament, i ja és trist, qui més ens ha esquilat ha estat el PSOE, i doblement quan ha tingut ministres “catalans”. La trampa de la por ja no ens serveix. O és que ens han tornat els papers? Que potser han evitat el tancament de TV3 al País Valencià? I ja no cal ni parlar del “aprobaré el estatuto que salga del parlamento de Cataluña...” de trista memòria, tants cops pronunciat com negat després. Convencem-nos que Espanya, l’únic que ha de rebre, de part nostra, és la declaració d’independència.
Alguns, innocentment, reclamen la unitat de les forces catalanes per anar a Madrid a no sé què. Una unitat que es demostra més difícil d’aconseguir que no pas la pròpia sobirania i que, d’altra banda, no representaria altra cosa que l’orgull, certament impagable, de veure’ns units per una vegada. Els espanyols tenen molt clar que ells són una nació i nosaltres una altra. Per això, en temes nacionals, de la seva nació, ells tenen més de 300 vots i nosaltres ni arribem a 40. I no em vingueu amb la cantarella del “ser indispensables”. Encara ens cou de tantes vegades com ho hem estat, de necessaris, i ens han acabat mentint impúdicament. Ells saben que només ens val un acte de sobirania rotund i també saben de la nostra covardia secular. Fins que no arribi el dia en què decidim ser el nostre propi senyor, ells aniran fent la viu-viu. També saben que aquell dia, que arribarà, no tindran res a fer. Per això encara ara no saben avenir-se de com, tenint-ho ells perdut de sempre, els anem fent la gara-gara.
He defensat sovint la validesa de la tasca política. Estic convençut que només des de les institucions que els ciutadans decidim donar-nos, podrem avançar amb la legitimitat indispensable que un procés d’independència reclama. Però no cal ser un antisistema per adonar-se de l’obscenitat que senyoreja els nostres representants. No hauríem de tolerar que tot allò que s’aprova, tot allò que es promet, no tingui després cap valor.
De tant en tant els cal una lliçó de radicalitat democràtica.

Cap comentari: