22 de febrer 2008

Kosovë, també és la via

Diumenge passat, Kosovë proclamava pacíficament la seva independència de Sèrbia. Després de la barbàrie, la llibertat. Unànimement, el Parlament kosovè es declarava, unilateralment, capacitat per decidir el futur del seu poble. Ells, que han vist tanta sang, han bescanviat la por per la dignitat. Una lliçó per a tant independentista de saló.
Cada cop que es produeix un procés d’independència, reeixit o en camí, tothom s’apressa a fer-ne les comparacions amb el procés endegat per la nació catalana. Des de l’unionisme s’escandalitzen només de pensar en fer-ne comparacions. Des de tantes “cases grans” s’esforcen a fer veure que qualsevol altra independència no va amb nosaltres. “Catalunya no és Lituània” va etzibar en Pujol mentre les repúbliques bàltiques recobraven la seva sobirania. Tampoc no vam ser ni Eslovènia, ni Txèquia, ni serem Escòcia... I és que segurament no ho som perquè no gosem voler ser-ho. Totes aquestes nacions, i les que les han precedit, ens han ensenyat que la voluntat de ser d’un poble és el ferment indispensable amb què es fan les nacions.
Evidentment que els Països Catalans no som Kosovë. No compartim ni cultura, ni distribució ètnica, ni situació econòmica. I malgrat tot, una esgarrifança ha recorregut les esquenes dels “no-nacionalistes” veïns. Si els nostres processos no es podem comparar, per què hi insisteixen tant? De què tenen por? Hi ha alguna cosa del procés kosovè que els amoïna?
Cada vegada és més clar que hi ha vies internacionalment acceptades per accedir a un estat propi. Sense mastegots, però sense renúncies. Això, als espanyols, els terroritza. D’aquí la vergonyosa negativa a reconèixer Kosovë.
La recent independència de Montenegro ens va mostrar clarament com Europa accepta un procés d’emancipació quan una majoria qualificada del poble ho refrenda. És la via que ha triat bona part del sobiranisme a casa nostra.
Ara, Kosovë ens ensenya que hi ha altres vies quan l’acord és impossible: la secessió unilateral. La llibertat dels pobles ha de prevaldre quan la mentida i el cinisme volen imposar-se a la raó. La dignitat i la justícia no poden ser doblegades per la violència i la manipulació.Quan un poble vol ser lliure, qui pot gosar d’impedir-li-ho? Quina excusa pot posar ningú? Quin argument creïble? Potser per això quan sentim la COPE, però també el Bono, sabem que un cop exhaurits els insults no els queda cap argument. És aleshores, sentint PP o PSOE, que sabem que ganyarem.