És sorprenent la facilitat de Convergència per fer el que no toca, per allunyar-se del propi camí. Sembla ben bé que, a hores d’ara, encara no ha entès quan i on va perdre la majoria. Les giragonses nacionals, el regionalisme més descarnat, els pactes vergonyants, la desconcertant ambigüitat...
Convergència hauria d’entendre d’una vegada que el seu projecte polític només té sentit sobre l’eix nacional. La societat catalana no necessita un liberalisme que socialment i econòmica podria ben bé bescanviar-se pel del PSC. Tampoc necessita una dreta impracticable en un país que es creu d’esquerres. I molt menys necessita un regionalisme tronat amb fortor de burgesia decimonònica. Convergència només pot sobreviure si representa el catalanisme tranquil. El d’aquells que fan de la prudència l’eix d’un esperit que no renuncia a la llibertat nacional, però que la por ancestral d’un poble maltractat però tossut empeny a la cautela.
S’han acabat els bons temps del pactisme fàcil. És hora d’assumir les pròpies responsabilitats. No es pot pretendre ser “la casa comuna del catalanisme” i jugar als ministeris amb l’enemic.
Massa mentides, massa pacte, massa tactisme li han fet la pell al llop. Un catalanisme que galleja la seva submissió, ja no fa por a ningú.
És només quan defensa amb fermesa els drets nacionals del nostre poble que Convergència es fa respectar. No només perquè els incomoda que reclamem el que és nostre, sinó perquè actua de factor desequilibrant. Convergència, en tant que força majoritària a aquest tros del país, pot dibuixar els límits del terreny de joc. Quan aposta pel sobiranisme, tota l’escena política retroba l’enfocament. Deixem de mirar a ponent. Juguem a forjar un futur lliure per la nostra nació.
Som molts els sobiranistes convençuts que sense una Convergència nacionalment compromesa, la independència és més lluny. Hi ha un camí personal que va de l’autonomisme acomodatici en una Espanya que no ens tracti massa malament al convenciment del propi dret irrenunciable a la llibertat. És una transició íntima que molts catalans acabaran fent. Però cal l’exemple de les nostres forces polítiques. Amb fermesa i dignitat, i amb una clara i insubornable voluntat de plenitud nacional.I això no és a Madrid.
Convergència hauria d’entendre d’una vegada que el seu projecte polític només té sentit sobre l’eix nacional. La societat catalana no necessita un liberalisme que socialment i econòmica podria ben bé bescanviar-se pel del PSC. Tampoc necessita una dreta impracticable en un país que es creu d’esquerres. I molt menys necessita un regionalisme tronat amb fortor de burgesia decimonònica. Convergència només pot sobreviure si representa el catalanisme tranquil. El d’aquells que fan de la prudència l’eix d’un esperit que no renuncia a la llibertat nacional, però que la por ancestral d’un poble maltractat però tossut empeny a la cautela.
S’han acabat els bons temps del pactisme fàcil. És hora d’assumir les pròpies responsabilitats. No es pot pretendre ser “la casa comuna del catalanisme” i jugar als ministeris amb l’enemic.
Massa mentides, massa pacte, massa tactisme li han fet la pell al llop. Un catalanisme que galleja la seva submissió, ja no fa por a ningú.
És només quan defensa amb fermesa els drets nacionals del nostre poble que Convergència es fa respectar. No només perquè els incomoda que reclamem el que és nostre, sinó perquè actua de factor desequilibrant. Convergència, en tant que força majoritària a aquest tros del país, pot dibuixar els límits del terreny de joc. Quan aposta pel sobiranisme, tota l’escena política retroba l’enfocament. Deixem de mirar a ponent. Juguem a forjar un futur lliure per la nostra nació.
Som molts els sobiranistes convençuts que sense una Convergència nacionalment compromesa, la independència és més lluny. Hi ha un camí personal que va de l’autonomisme acomodatici en una Espanya que no ens tracti massa malament al convenciment del propi dret irrenunciable a la llibertat. És una transició íntima que molts catalans acabaran fent. Però cal l’exemple de les nostres forces polítiques. Amb fermesa i dignitat, i amb una clara i insubornable voluntat de plenitud nacional.I això no és a Madrid.
3 comentaris:
vols dir que la gràcia de les majories de CiU no era el "saber fer convergir" en un sol eix totes les diferents sensibilitats?
Ciu era lliberal, socialdemocrata, de dretes, d'esquerres, de centre, catòlica, agnòstica, etc.
No pot ser que fos allò del Cambó: " Ni república, ni monarquia: Catalunya"
No discuteixo pas la necessària transversalitat de CiU, però cal que ens digui d'una vegada clarament si vol la independència d'aquest país o vol seguir marejant la perdiu. El Duran ja ho ha dit.
Quant al Cambó, molt de proclamar Catalunya però quan en Wilson recolzà independències més difícils que la nostra el 1918, el catalanisme es va escagallonar i fixa't com ens trobem encara.
Cal més coratge i fer passos decidits per avançar. Tenir ministres en un altre país, al meu entendre, no és pas la mena de pas endavant que necessitem.
Catalunya és un gran quadre de Monet, un quadre que es va fent amb petites i grans pintades que per si soles no et porten enlloc. És quan es finalitza l’obra i agafes la perspectiva que el temps t’ha donat, quan t’adones que totes i cada una d’aquelles pintades, que a priori no tenien sentint, configuren un gran quadre. I és llavors, quan veus el veritable significat de totes aquelles pintades històriques que sempre havies dubtat que conduïssin a algun lloc. I és que cada pintada té un sentit.
jo, crec que s'ha d'explorar nous camps per avançar. No ens han de tremolar les cames, ni ens ha d’agafar el típic cangueli català per plantejar que ens hem d’involucrar a governar Espanya. S’ha treballat força bé i se n’ha tret molts bons rèdits dels pactes amb Madrid, però ja no hi ha més sopa… per tant, deixem de sucar-hi pa. Deixem d’un cop la vella frase del ‘nen no t’emboliquis’ i posem-s’hi fins baix, si realment volem solucionar el problema. Això sí, hem de tenir clar on som i on anem. Si tenim clar on som i quina és la nostra meta no ens han de fer por els mitjans.
Publica un comentari a l'entrada