12 de gener 2007

Plantem cara

Fa uns dies el lingüista Joan Solà escrivia un impressionant article —del que en manllevo el títol—, on clamava per la dignitat i la rebel·lia del poble català. La imposició per part del govern espanyol d’una hora més de castellà a les escoles catalanes i el silenci còmplice del nostre govern el feien exclamar amargament que “qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble”.
La llengua catalana es mor. La castellanització n’afecta tan greument l’estructura que difícilment la podrem salvar. Algú ho retratava dient que avui parlem castellà amb paraules catalanes: hem perdut les expressions genuïnes, els girs, l’ús dels pronoms, la riquesa del lèxic. En definitiva, la capacitat d’explicar el món des del nostre propi prisma que és el que, finalment, justifica l’existència d’una llengua.
Però ara resulta que qui necessita ajut, qui està en desavantatge, qui pateix a casa nostra és el castellà. I així anem fent. Ens distreuen amb una nova batalla estèril, on justificarem per enèsim cop la pròpia existència.
Perquè, siguem sincers, el català no depèn d’una hora més o menys. No perdrem la llengua per una tercera hora en espanyol. Molts de nosaltres les hi vam fer totes. Mentre ens escarrassem per l’aula, anem perdent el pati. I és al pati on és el país.
El decret no és només un atac a la llengua. És una atac frontal al país, un menyspreu absolut a l’Estatutet que benèvolament ens van deixar aprovar, una demostració de qui té la força, d’on és el poder. Per això la tebior del nostre govern, la por al conflicte, és un acte de submissió nacional, de renúncia, d’una covardia i irresponsabilitat impròpia de qui es vanta de representar les ambicions del país.
La llengua és el reflex de la nació que la parla. El que estem perdent és el país. A mans de les estratègies partidistes, de la política de vol curt, de la poca ambició nacional d’un govern funambulista que fa equilibris per ser i no ser alhora. Però també a mans d’una societat poruga i acomodatícia que defuig el compromís.
És hora de tornar a fer sentir la nostra veu, de redreçar-nos. Ha arribat el moment que la societat deixi de rondinar displicent i s’alci amb coratge per prendre les regnes del nostre futur.
Si és que encara volem ser, plantem cara.